Merda de música Pop

L'art és complicat. No ens posaríem d'acord ni en decidir què considerem art i què no. Tampoc arribaríem a cap conclussió si volguèssim discutir si cal entendre l'art o si no és necessari. Si n'hi ha prou en mirar un quadre i trobar-lo bonic o si cal saber qui l'ha pintat, per representar què i en quin context. El que sí que està clar és que la música pop, sigui art o no, és una puta merda. No aporta res, sempre parla del mateix i repeteix tots els tòpics una vegada i una altra. És possible que de tant en tant surti algun grup que no provoqui nàuseas, però no és el més habitual. Per si no fos suficient, la merda de música pop és com els Beatles: encara que no t'agradi l'has d'escoltar per tot arreu. No he sentit mai una cançó dels pesaos dels Beatles voluntàriament i en canvi me les sé totes de memòria. El Let it be, el Yellow Submarine i la mare que els va parir.

La selecció o l'Estatut?

Alguns dels catalans que van sortir dissabte a la històrica manifestació a favor de l'Estatut, també van sortir al carrer amb les estanqueres quan la selecció espanyola va guanyar el Mundial. Molt bé. És una opció. Reclamar més autogovern i/o la independència i després abraçar la bandera del país que et nega tots aquests drets és una opció. Una opció com qualsevol altra. Una opció lamentable, això sí. Però el problema no és Catalunya o Espanya. El problema és que hi ha gent que va a manifestacions perquè veu que tothom hi va i després apaludeix els gols d'un equip de futbol perquè la publicitat i la propaganda ens inclinen a fer-ho. El criteri de molta gent es reduexi en l'obediència. Obeir fins i tot quan et diuen que has de protestar.

L'Scanner no funciona

Buf! La tornada a Barcelona ha estat dura. Els canvis sempre tenen principis complicats, però a la llarga són positius. Per ara, el que més em sobta de Barcelona, a part de la feina, és que està plena de polis i de manguis. Veig cotxes de policia per tot arreu. També n'hi ha que van a peu i fins i tot alguns a cavall. Et miren i et tornen a mirar, com si tinguessin un scànner que t'identifica i els informa de les teves intencions. Però és fals. L'scànner no funciona. La ciutat està plena de xoriços, per no parlar de mafiosos. L'altra dia, quan ja creia que m'havia lligat a una noia al metro, de poc no em fot la cartera... era una mangui! Va ser un marroquí qui, amb un català perfecte de Manresa, em va avisar del perill. Veig que la ciutat no ha canviat gaire... Shucran!

La ciutat que sempre treballa

La ciutat que mai dorm és la ciutat que sempre treballa. Sorprèn molt pujar al metro i, a qualsevol hora del dia, trobar gent que s'està dormint. Poc a poc van tancant els ulls, cada cop més, una mica més... i s'adormen. Voldria saber quantes hores de treball li han fotut al dia! Val a dir que aquesta ciutat dóna energia, és cert, però el cos és el que és i de tant en tant necessita dormir. També he vist gent ben vestida dinant una hamburguesa dins del cotxe mal estacionat enmig del carrer. No tenen temps per dinar o sopar com toca. Treballen moltíssimes hores i fan molts diners i acumulen riqueses i poder... i tenen un cotxe superxulo, però no tenen temps ni per menjar ni per dormir. I a més es deixen la salut. Al pas que anem, la revolució la faran els rics...

¿I el Treski?

Algú de vosaltres preguntava on està el Treski amb tant d'enrenou... El Treski, ja ho veïeu, s'ha quedat "patint" a Almería amb la meva nòvia. Quan estigui instal·lat a NYC l'aniré a buscar i el portaré cap aquí. Si el Treski no pogués venir a NYC, pel que sigui, tampoc vindria jo. Poc a poc reunirem a tota la família...

Els New Yorkers

Els New Yorkers estan molt orgullosos de la seva ciutat. Són d'Alemanya, França, Japó, Àfrica, Itàlia, Estats Units... i ara són a Nova York. Tota la gent que vaig coneixent està encantada de la ciutat i, la majoria, no porta més de 3 anys. Per això es coneix com la ciutat de les benvingudes i els comiats. Sempre dient hola i adèu. Suposo que és per aquest motiu que és facilíssim conèixer persones i que t'integrin de seguida, lluny dels rigurosos filtres socials que apliquem els llatins. Vaig anar a un recital poètic d'un amic i vaig conèixer una persona de moltíssima cultura que em va convidar a casa seva a menjar una paella... i allà vaig conèixer una parella molt maca que em va convidar a casa seva a veure el Barça... i així sense parar. Aquesta ciutat és de tothom. Només arribar, ja és teva. Encara no has baixat el metro i, sense adonar-te, ja ets un New Yorker. No aniré a dir que m'agradi més que Barcelona. No. Barcelona és la millor ciutat del món. Però hi ha moltes coses per aprendre. I la integració a aquests nivells n'és una. Doneu-li una abraçada molt forta a Barcelona from a fucking New Yorker!

Crec que sóc racista

Sempre he pensat que jo no era racista. És més, em definia com a ‘anti-racista’. Tots els homes són iguals i bla, bla, bla. Ja el coneixeu aquest discurs. Però és clar, d’allà d’on jo vinc gairebé no hi ha negres! I els quatre que hi ha estan molt perjudicats perquè acaben de creuar l’estret després de setmanes en mans de màfies. Aquests no són representatius de la raça negra! Aquí sí que hi ha negres. I com us deia, m’han fet veure que sóc racista, perquè nois, us asseguro que hi ha una raça superior. I, com ja haureu deduït, és la raça negra. La mare que els va parir!!! Són gegants! No estic acostumat a veure gent més alta que jo, però aquí ja m’he cansat. Són com armaris empotrats. Tenen unes esquenes que a vegades em ve de gust abraçar-los, però clar, com els hi explico. Si els hi dic que els vull abraçar perquè m'acabo d'adonar que sóc racista potser no acabem bé. A més, els negres o els de color o els afroamericans, són els més simpàtics. No caminen tan de pressa com els blancs, riuen més, van molt en família, vesteixen de broma... Molen. Cal tenir en compte que els negres, en realitat, no són una sola raça. De la mateixa manera que un portugués o un espanyol i un suec, no se'ls pot considerar de la mateixa raça. Entre ells hi ha moltíssimes diferències. També he descobert una raça que ni sabia que existia: els japonesos alts. No sé si els experts la tenen considerada com a raça, però a mi em va sorpendre moltíssim veure un japonès que em treia un pam!

NYC: Just the world!

Visc al barri de Queens, que no forma part de l'illa de Manhattan. Surto de casa, camino tres minuts i agafo un metro per anar cap al centre. El metro comença circulant per l'aire lliure, a través de vies que passen per sobre de ponts elevats. Després entra sota terra, creua el riu i entra a Manhattan. Tot plegat són tres o quatre parades. Baixo a Times Square. Unes escales estretes i més aviat fosques em porten a la superfície. Quan arribo allà... alço el cap, obro la boca i em quedo sense paraules. La gent passa pel teu costat i tu no et pots ni moure. No pots reaccionar perquè imposa massa. Diuen que aquest efecte dura setmanes. Potser anys. És increíble. Emociona fins i tot al més escèptic. Nova York és el món.

Neva i ha d'empitjorar

No mola. El paio del Temps parla molt de pressa però no para de dir "storm" i "snow". Fa 20 hores que neva i sembla que això ha d'empitjorar. Mal rotllo. La mitja horeta de "ala! què bonic!" fa estona que ha passat i ara només penso en que tenim la nevera buida i axiò pinta malament. Si demà para la ompliré. Els aeroports estan tancats i les escoles, les universitats i moltes carreteres. És la nevada més intensa de l'any. I encara ha d'empitjorar. Sembla que m'estaven esperant. Cada hora passa una màquina llevaneu pel carrer de casa i de tant en tant passa algun sonat en bicicleta. Jo he sortit a fer el burro durant un quart d'hora... que s'ha convertit en dos minuts. Mare meva!!! i diuen que encara ha d'empitjorar. ¿Però com pot empitjorar? Samu, gràcies pel barret!

Manhattan: La ciudad no es para mi

- Excuse me, do you know where is the Swiss office in the Airport?- li vaig preguntar a un jove negre que estava netejant a l'aeroport JFK.
- Yes... you have to... habla usted español? Es que yo no hablo inglés...- em va respondre el xaval. Em vaig quedar de pedra. Tothom m'havia avisat que no cal parlar anglés per viure a NYC però això és massa!!! Als bars, restaurants, per comprar al diari, a tot arreu parlen castellà. De manera que he pogut practicar poc anglés. Al migdia m'he demanat 'alitas de pollo' en un Fast Food de Chinatown i m'han portat gambes marinades i arrebossades. O el nanu tampoc parlava anglès o m'he empanat. Tot pot ser.
Durant tot el dia m'he dedicat a passejar per Manhattan. Intentava evitar-ho però al final he caigut. Quan me aturat al semàfor per deixar passar els cotxes (que aquí semblen tancs) he aixecat la vista i m'he quedat amb la boca oberta contemplant els edificis. Els anuncis publicitaris de la setena avinguda, els gratacels, el cel blau que gairebé no té espai... M'ha quedat la cara de 'pueblerino' i la boca oberta... després quan aconsegueixes tornar a l'asfalt, mires a la gent del teu entorn i tornes a flipar. Aquí hi ha races que jo crec que no estan ni enregistrades. Però això mereix un altre capítol. Lamento no haver quedat amb alguns de vosaltres durant la meva estressant setmana a Barcelona però no he pogut. Això sí, us envio mooolts petons from New York City!!!

A reveure

Companys i companyes! És horrible venir a Barcelona hi haver de còrrer per veure a tothom i apuntar-se a l'agenda a quina hora has quedat per veure els amics... i saber que a molts no us podré veure. Però bueno, us espero a Nova York. Petons!

Una mica d'ordre

La majoria de vosaltres ja deveu saber que deixo Almería. Ha estat una etapa molt interessant, sobretot perquè he aprés a pescar i a més he pogut viatjar pel món fent reportatges amb un fotògraf. Perfecte! A més, he conegut Andalusia i el fantàstic Cabo de Gata. Però això ja s'ha acabat. Marxem a Nova York i per aquest motiu intentaré posar una mica d'ordre a aquest blog i donar-li periodicitat. És a dir, escriure més sovint. No sé si aquest blog té cap lector, després d'una absència tant llarga però és igual... a tots, petoooons!