Mirar enrera

Diuen els psicòlegs que quan som adolescents patim una important alteració de valors. La família deixa de ser sagrada i passa a ser una mena de llast, que cada cop pesa més i amb el qual cal trencar. És moment de ser rebel i de voler ser lliure. Els amics, al contrari que la família, es converteixen en el més important. Recordo aquella etapa: no hi havia cançó que m'agradés si no agradava també als amics... no hi havia noia que m'enamorés si no la coneixien de seguida els amics... Recordo que les primeres nòvies s'emprenyàven amb els amics i et deien "no tens personalitat"... jo no ho entenia... Ara sí. Quina personalitat ni quines òsties! Tenien gelos! Volien ser elles el més important. Però, ja ho diuen els psicòlegs, en aquella edat, el més important són els amics. No la parella. Però això també canvia. Tot torna a canviar. Poc a poc, els pares tornen a apropar-se però deixen de ser pares. Ja no són més forts que nosaltres. Recordo el dia en què vaig veure que físicament era més fort que el meu pare. Sens dubte començava una nova etapa. I en aquesta fase de reconciliació familiar, és quan els amics comencen a allunyar-se. Troben parella o no, però s'allunyen. La relació es limita a explicar-se les coses més banals de la vida humana... el temps, el futbol, el cotxe i aquestes parides. Les coses que d'adolsecent no coneixies. En aquesta etapa cobren importància la parella i la feina. Per qui les tingui. I, poc a poc, es va fent la família. Una de nova. Tot torna a canviar. Pocs valors t'acompanyen per sempre. Cada dia és el moment de mirar enrera per compendre qui som. Només així es perd la por per anar endavant. Per còrrer.