Collons, quina putada. L'experiència que estic vivint a Roma és meravellosa. La feina, la ciutat, el treski, els amics, la moto... i ara ve Nadal... i vindré a Barcelona i veuré els altres amics i la família. Porca troia.... collons, quina putada. Haver de morir.
Saber que les coses viscudes ja no es tornen a viure. Que ja han desaparegut. Que el compte enrera fa anys que va restant i que no hi ha manera d'aturar-lo. Per molt bonic que sigui tot, això s'acaba nois. I els anys van passant,,... i és bonic fer-se gran. Clar que sí! Jo cada any visc millor que l'anterior... però, òstia puta, hi haurà un dia en que us veuré morir o en que vosaltres em veureu morir a mi. Quin sentit té tot plegat? Què dur que és viure sabent que cal morir. En fi... més val no pensar-hi, no? Millor neguem-la... oblidem-la. I fem veure que no sabem res. Que tot és festa i alegria. Que no tenim ni idea que l'espelma es va consumint... o també podem fer veure que som cristians. I pensar que després de tot anirem al Cel. Que la mort en realitat és un "traspàs". I que allà dalt estarà l'avi, feliç com sempre i el Manolo per donar-li una abraçada a qui li faci falta. Collons, quina putada. Podem fer-nos els sords o els cristians... però tinc la impressió que no és mala idea que aprofitem el temps. Que gaudim de tot plegat. Que fem el que creïem què hem de fer i que no donem pel sac a la resta... que disfrutem... i que lluitem. Força! i petons per tots i totes
