"Pelota al suelo"

Crec que he estat massa temps sense pensar en segons quines coses com per ara posar-me a reflexionar sobre el determinisme, l'hermenèutica i el programari. Mare meva! Feia 10 anys que no estudiava i es noten. La veritat és que el Màster m'interessa molt i estic aprenent molt, però la veritat és que m'agradaria anar més lent i poder-li dedicar més temps a cada assignatura. Alguns treballs (no ho digueu a ningú) els faig pràcticament per treure-me'ls de sobre, com quan anava al 'cole' i no entenia que aprendre pogués servir per a res. Sóc periodista freelance i l ameva feina va a temporades. Quan estic tranquil, tot ba vé, tinc temps pel Màster i fins i tot per anar a pescar. Però quan em coincideixen un parell de feines i el Màster he de fer la vertical-pont amb les orelles per no quedar-me enrera. En fi, sembla que només me queixo... i, en realitat estic molt content. És bo reflexionar de tant en tant. Anem molt de pressa i podem rendir professionalment (perquè ens han educat així) però ens costa para a pensar. Vaig tenir un director de diari que quan hi havia alguna notícia i tothom es posava nerviós deia: "Pelota al suelo". Doncs amb això estem. Continuar treballant però intentant aixecar la mirada per veure què passa al nostre entorn.

No cal ser violent

El seu error ha estat creure’s imparables i invencibles. Corrien desbocats per fer calés i no veien el risc. La sobervia. Hi havia avisos sobre el perill de la situació econòmica però estaven cegats pels diners.

El nostre error ha estat creure’ns que podríem ser com ells. Que necessitavem el cotxe últim model, el millor aire condicionat, anar de vacances a Nova York i sopar fora de casa cada dos per tres. Ens hem equivocat de classe social. Hem ballat la seva música. Perquè si nosaltres ens confonem és per dues coses: la primera perquè som imbècils i la segona perquè ens deixem enredar.

Però la crisi ha vingut per recordar-nos qui som. Ara, ells mantenen els seus privilegis i nosaltres hem recuperat les nostres misèries. Els que treballaven en precari han comprovat com n’eren de febles. Molts d’ells estan ara a l’atur. El cotxe s’ha hagut de malvendre i aquestes vacances tocarà Càmping. Ells no. Fins i tot des de l’Estat s’han donat més diners als bancs per recuperar la situació econòmica. Perquè està clar: si els bancs no ens deixen els calés, nosaltres no ens hipotequem com a capullos que som. En un parell d’anys, la crisi acabarà. Tornarem a creure que som com ells. Que ens cal comprar, que ho paga el banc, és gratis! Des d’aquest modest blog, proposo que lluitem. Llançar còktels molotov contra els bancs és il·legal, deixem-ho estar doncs. Però podem fotre els calés en una banca ètica. N’hi ha un munt. No s’anuncien però existeixen. No patrocinen la lliga de futbol però sópn tan solvents com les altres. Deixem de donar calés i poder als que ens han condemnat, als que fan autopistes amb els nostres calés per després cobrar-nos els peatges; als que especulen als nostres barris per després donar-nos un crèdit per comprar una casa; als que investiguen per fer armes noves i matar gent. No cal violència. No cal anar a manifestacions, ni signar peticions. Només cal canviar de lloc la pasta. Ets responsable del que fan amb els teus diners. Capullo!