Com a casa

És estrany. Després d'estar uns dies a Barcelona i veure els amics i la família vaig tenir una estranya sensació en baixar de l'avió. Just quan vaig trepitjar terra italiana vaig tenir la impressió que ja estava a casa. Està clar que no he oblidat ni el meu país ni la meva ciutat... porca misèria, només porto cinc mesos fora de casa! Però Roma és especial.
Segur que heu sentit moltes persones que diuen que Barcelona té una atracció molt forta (tot i el coi de civisme!). Doncs Roma és similar. Ara m'ha passat a mi. M'he quedat enganxat a Roma... Això no vol dir que vulgui estar més temps del que havia previst. Només vol dir que estic de puta mare. Que el principi no ha estat fàcil però que val la pena.
Ara, per celebrar el solstici d'hivern (que l'Esglèsia Catòlica ens vol fer creure que es diu Nadal) tornaré a Barcelona. Espero veure'us de nou. Una abraçada molt forta.
Per cert, avui és un dia històric. L'ONU ha condemnat la pena de mort. Jejejeje. Ara falta un valent que els hi digui als yankis, als russos i als xinesos, entre d'altres, que facin cas de l'ONU.
Charlie, avui vaig a sopar a casa de la companya argentina. Ja et faré arribar algun contacte.
Salut i justícia

El retonno

Òstia, demà torno a Barcelona. La veritat és que aquí he conegut tantes coses noves i he tingut tanta feina que gairebé no he pensat en Barcelona. Amb la gent sí. Però no tant en la ciutat. Ara que preparo la bossa per tornar uns dies, me n'adono que mai havia estat tant temps lluny de casa meva. Lluny dels meus. La qüestió és que la bossa ja està feta. I demà arribaré a Barna. Dimecres marxo a Turquia amb la família (de vacancetis) però diumenge a les 21.00, ens veiem a la plaça del Sol. Quedem al bar que hi ha al mig de la plaça, banda muntanya. No recordo com es diu. Bar del Sol o cafè del Sol... No en tinc ni idea. És de fusta i a l'estiu té terrassa. Bueno, com que no tinc ni idea de qui serem, la meva intenció és estar entre aquest bar i l'Emir de Nit o de Gràcia, (tampoc sé com es diu) per menjar alguna cosa ràpida. Tinc ganes de veure'us. Si hi ha algú que no ens coneix de res però llegeix aquest blog i vol venir, que vingui, que com serem més riurem. Però ha de ser un freaki molt important per llegir aquest blog i no conèixer ningú...
Adéu macos i maques,
A presto!

El Candel també....

Moltes gràcies!!!!
Com sou! Si no penjo una foto meva fent el capullo, no m'envieu cap missatge!! Bueno, prenc nota. Ara faré més el burro, encara que després ma mare em truqui i em renyi. Avui només volia escriure que des que he marxat de Barcelona, fa quatre mesos, ja han desaparescut el Xirinacs, el Mussons de Gràcia i ara el Candel. El Paco Candel també!! Òstia! I jo que encara no he paït lo del Manolo...
Petons a tots,
Jordi

Aooo!!!! Alguns de vosaltres heu demanat que pengés una foto meva al blog... doncs aquí la teniu. Només han passat tres mesos, de manera que no he canviat gaire, com podeu veure. Potser una mica més italià... però res greu. I jo també vull fer una petició. Vull més notícies vostres! Només sé de la Font perquè encara segueixen convocant-me als partits de futbol dels dimecres (que després no es juguen) i del SúperCharlie, que està fent les Amèriques. Però m'agradaria tenir més notícies... Per exemple, l'Almo2bar segueix sent el lloc de reunió dels canalles, Tonyo? El Xavi encara surt els dilluns? I després, de la gent de local! No m'expliqueu res! Encara es fan sopars? Hi ha gent nova? El PAM es fa o no? Les noies de local segueixen tant guapes i simpàtiques? I encara canten tant malament? Kagundena!!

La primera setmana de desembre estaré a Barcelona durant un parell de dies. Com que no tindré temps per trucar-vos i veure'us a tots tal i com us mereixeu, he pensat de fer una convocatòria des del blog. Qui vulgui i pugui, que vingui. Tothom serà benvingut (quina parida!). Bé, he pensat de quedar diumenge 9 de desembre a algun bar de la plaça del Sol. Ja us diré quin, I, des d'allà, anar fent alguns cubates pel barri. Podríem quedar sobre les deu de la nit, horari italià (és a dir, amb retard).

M'agradarà molt veure'us i saber de vosaltres...

Molts petons,

Mumbrutti

Pan amb una ovelleta

Aquest és el déu Pan. Representa la fertilitat i la sexualitat masculina, segons la mitologia grega. Aquesta escultura està al Museu Arqueològic de Nàpols, de visita obligada per tothom qui hi vagi. Diu que si divideixes el quadre amb una diagonal, la part superior (amb la mirada entre ells dos) mostra l'amor més tendre que l'home pugui imaginar mentre que la part inferior és la ràbia i la força del sexe. La violència. Diu que les ovelles tenien por quan pasturaven perquè si es trobaven amb el déu Pan les violava. D'aquí ve la paraula "pànic". Per cert, una de les coses que més emprenyava a Pan era que el despertessin de la migdiada... No sabia res, el paio!

L'aniversari

El treski ha fet quatre anys. El cap de setmana passat vam fer una petita festa ell i jo per celebrar-ho. Va ser més aviat austera... però ja li vaig explicar que, econòmicament, no passem per un dels millors moments. Sembla mentida que ja portem quatre anys l'un al costat de l'altre. I els que queden. Ai que m'estic posant tendre...

Ba! Petons per tots i totes i donaré records al treskito de part vostra, segur que li agradarà!!!

Salut

Mumbrunada a la Ronda

Mekagontolaxekemamao! Òstia! Diumenge passat havia d'anar a un bateig a 300 quilòmetres de Roma. Vaig pensar d'anar en moto, amb calma i gaudir del trajecte, però em van dir que estava boig. Que em moriria de fred, que era molt lluny, que era perillós... i els hi vaig fer cas. La meva companya de pis, que està al Brasil, em deixava el seu cotxe, així que el vaig agafar. No havia fet ni 300 metres quan es va quedar sense benzina, el molt cabró. I no es va parar al millor lloc possible... Estava entre dues sortides de la Ronda de Dalt de Roma. Amb els pantalons de pinça, les sabates i la camisa vaig haver de tornar enrera caminant fins a la primera benzinera. Pel voral de la ronda. Em sentia com l'anunci aquell d'Emilio Tucci que el Silvester Stallone ha de fer unes quantes acrobàcies vestit d'etiqueta. I el tio ni sua!!
Jo sí que vaig suar. Pel camí vaig fotrem practicament dins d'un container de plàstic per agafar dues ampolles buides que em van servir per portar la benzina. Però no tenien tap. Les putes ampolles no tenien tap. Mentre el pakistanès de la benzinera me les omplia em va preguntar: "Que t'has quedat sense benzina?". Li vaig respondre que no, que la volia per una altra cosa...
Per sort, mentre el cotxe estava tirat a la ronda no va passar cap policia. No portava el carnet de conduir i el cotxe no era meu.... Hagués tingut algun problemilla.
Dins del cotxe només em preguntava perquè coi no vaig agafar la moto! He creuat tres països amb la moto sense cap problema destacable i per un dia que agafo el cotxe no puc fer ni un quilòmetre.
Quan vaig arribar al destí, el nen ja havia fet la mili....

Encara no havia escrit res de l'última visita!!

Sobre el sofà estil almodovar (o Almo2bar) hi ha el senyor McFlubern i Ma germà, rebent un petonet del treskito. La imatge és d'allò més tendre, especialment per la cara de pa que posa McFlubern en un moment tant dolç. Per cert, et vas deixar algunes coses a casa meva... com tres o quatre, de fet... Bueno, la visita va estar bé, però jo tenia molta feina i no vaig poder fer de Cicerone com m'hagués agradat. Él que més els va agradar de Roma no va ser ni el Coloseo ni la Fontana di Trevi... va ser el Tramvia!!! Mare meva!!! i també la manera de fer dos petons que tenen les italianes. Aquí, les noies comencen els dos petons per l'altra galta, el que pot provocar algun malentès...

Salut

Els ulls de Nàpols

Potser el meu fort no són les fotos... però cal tenir en compte que aquesta no era fàcil. Nàpols, mitjanit, desenes de joves sobre la moto parlant amb les noies. Soroll. Alguns atents a la càmera. A Nàpols no es poden fer fotos a qualsevol lloc. Ni a qualsevol persona. La Camorra (màfia) es nota contínuament. No hi ha sensació d'inseguretat però un sap que està controlat. En tot moment. Res escapa a la màfia. "Aquí no podeu fer fotos, marxeu", ens va dir un noi de 18 anys. I vam obeir. Els italians del sud han escollit aquest sistema perquè no es refien dels polítics. Sigui com sigui, el finde amb l'Àlex i l'Ester a Nàpols va estar de puta mare. Ens ho vam passar bé i a mi em va agradar molt veure'ls. Aperitius, bons sopars al Port, museu espectacular, carrers preciosos i bon humor. Només ens va fallar una botiga de roba que no va obrir en tot el cap de setmana. M'hagués encantat poder comprar roba amb l'Àlex i l'Ester... Molts petons

Embotit per Mojitos

Aquest cap de setmana han vingut la cosineta i la Su i han deixat imatges com aquesta, amb San Pietro al fons. Per cert, quan van arribar em van alegrar la vista i el paladar amb un pernil de pel·lícula. No vull dir que tots els que vingueu a veure'm hagueu de portar pernil... No´.

Podeu portar llom i fuet també. A canvi us portaré a un lloc de San Lorenzo on fan uns mojitos que fa por!!! Petoooooooonets i gaudiu la Mercè

Integrat

Aquesta setmana he tingut dos episodis que demostren que m'estic integrant bé: he avançat a un cotxe de la guàrdia urbana traspassant la línia contínua!!! I ja he anat a una roda de premsa a l'Ajuntament de Roma!!! Oléééé!!!
La primera experiència ha estat impressionant... buf! a més els vaig avançar a poc a poc, amb tranquil·litat com qui no fa res mal fet. No cal dir que ni em van mirar.
La segona també ha estat bé. La sala era petitíssima i hi havia massa gent. Amb claca inclosa. Els companys eren similars als de Barna... les companyes guapíssimes però una mica més pijes, alguns massa estirats (són aquells que caminen per sobre de la gent) i els càmeres i els fotògrafs, com el seu nom indica, amb dret a trepitjar-te o posar-se just davant teu. El que més m'ha sorprès ha estat la claca. Hi havia companys que aplaudien a l'alcalde!!!!!
Vaja, que com la sala Lluís Companys no hi ha res. I la sala de plens.... Millor la de Barcelona.... Tot i que encara em cal conèixer més la Casa Gran de Roma. Ja SUS aniré informant.
petons

Els cubates

No tot podia ser perfecte. El menjar és boníssim, les noies precioses (com les catalanes), el Sol escalfa i la gent és fàcil de conèixer.... Però quan cau la nit i un es demana un cubata li vénen ganes de plorar. Kagundena!!! Sembla un pijo quan entro a un pub i li dic al cambrer que un gin tònic porta llimona i que si no només té Larios prefereixo una cervesa. I em miren com si estigués carregat de punyetes! Però com algú es pot fotre un gin tònic de Larios sense llimona? Prefereixo l'aigua!!!
Amb el ron i el wiski passa el mateix. No saben fer cubates. Aquí tots beuen cervesa, vi i algun mojito o tonteries d'aquestes. La veritat és que estic fent una cura de desintoxicació forçada... i involuntària.
Com a mínim el vi no és car...
Petons a tots i a totes

Provaré donar-li més zoom a la propera foto!!!

El treski ja ha arribat a Roma. Ha canviat el riu Matarranya pel Tevere. Els camps d'olives pels palaus imperials. La trobada, després d'un mes separats, va ser molt emotiva.... pobrete!!!
I ara, a poc a poc, es va aclimatant al pis. Al barri hi ha una gosseta... una gosseta molt maca... Intentaré que l'amo l'esterilitzi perquè es puguin fotre una bona festa. Que a la gossera ja hi ha massa gossos!!!
De totes formes, al barri hi ha molts mascles i ja en té un de creuat....
Per cert vaig fer la notícia del Tonino Carotone. Va ser molt interessant. No. No era el Tonino!!! Com es diu l'altre? Aquell que és més gros? ah! El Pavarotti! Va ser molt interessant. Premsa internacional, famossetes i el públic fent de claca. Tota una experiència.
Petons

Esperant la justícia

L’altre dia vaig plorar per primer cop des que estic a Roma. Vam anar a una concentració a la platja. Fa un any, allà mateix, uns feixistes van matar a un jove okupa que es deia Renato. Dos nois van baixar del seu cotxe i li van clavar una ganivetada mortal. A la trobada vaig conèixer el pare de Federico Aldrovandi, un noi de 18 anys mort a mans de quatre policies a Ferrara (al nord d’Itàlia) l’any 2005. Encara no s’ha celebrat cap judici. L’home, destrossat, m’ensenyava les fotos del Federico i em deia que, des que el van matar, els moviments socials s’havien convertit en la seva família. En Lino –així es diu el pare- també és policia. Mentre m’ensenyava una fotografia on es veia el seu fill apallissat, em vaig aixecar les ulleres de sol per ensenyar-li que jo també estava plorant.
Llavors em vaig imaginar el dolor dels pares del Roger, el jove okupa de Gràcia assassinat per uns feixistes d’una ganivetada al coll durant la Festa Major. I també vaig comprendre millor els pares del Pedro, el noi assassinat a l’Hospitalet a mans de la policia. Quants anys portem ja esperant la justícia? Cap policia ha pagat la mort del Pedro i l’assassí del Roger està a la presó però poc temps. El jurat va considerar que el seu objectiu no era matar-lo.
Madonna!!! La ganivetada va ser al coll!! Al puto coll!

Vergonya nacional

-Tu ets espanyol, oi?- em va preguntar.
-Sóc de Barcelona-.
-I a Espanya, què teniu?- va continuar la noia.
Òstia què difícil.
-Què vols dir?- li vaig respondre.
-Teniu democràcia?
Ui, ui, ui que la cosa es complica... Per uns segons recordo Espanya: els polítics munten immobiliàries que es burlen de les lleis que ells mateixos han creat, amb el beneplàcit de l’administració; al País Basc s’ha il·legalitzat un partit polític; a les presons espanyoles es tortura (fins i tot als periodistes) i l’Esglèsia està exempta d’impostos que jo he de pagar. La resposta és evident, però alguna cosa em diu que ella no m’està preguntant això...
-Perdona, no t’entenc- li dic després de pensar una estona.
-Sí home, allà teniu Rei, no?
Ostres, em deixava el Rei!
-Sí.... però també tenim un Parlament, que és qui fa les lleis- li dic en to de defensa encara no sé perquè.
-I llavors el Rei què fa?-
-Vindria a ser com el vostre President de la República.... El Cap d’Estat, vaja-
-És veritat! Vosaltres sou una Monarquia. Es diu així, oi?”
Quina vergonya , mare meva. Com m’he de veure....
-Sí, es diu Monarquia. Allà encara estem així. Ens vam conformar amb 40 anys de dictadura i ara ens conformem amb un Rei. En ple segle XXI- li responc amb el cap baix.
Però en aquell moment recordo que aquesta noia era de l’Inter de Milàn i li torno l’atac: –Per cert, vas veure l’altre dia el Barça? Va guanyar cinc a zero a l’Inter-.
Finalment, vam començar a parlar de futbol. A qui li importa la democràcia si ara hem fitxat a un francès que es veu que és boníssim?
Vafanculo!

Hooola companys!
ja tinc internet. O més ben dit, ja sé on trobar el wi-fi.... a la universitat!!
He hagut d'aconseguir alguns codis, com si fos estudiant però ja ho tinc tot. Aquí tot funciona així. Hi ha moltes lleis i normes i moltes formes de burlar-les. De fet, els italians són uns experts en buscar alternatives a qualsevol problema legal o vital. Està bé. Tot es pot negociar.

He fet alguns canvis al blog, de manera que tothom pugui fer comentaris. Crec que ho he fet bé...
Per cert Carol, quan arribi el coi de referèndum em semblaque ja hauré tornat... Potser, fins i tot, ja ni seré independentista. Si es descuiden, el referèndum el preparen pel segle vinent...
i Carlos, recordam el teu blog, plis.,
Molts petons,
Jó

Això del blog és més dificil del que em pensava. I els accents d'aquest teclat sòn molt estranys... Encara no he oblidat la llengua, tot i que si el Treski no arriba subbito, potser si que la oblidaré...
Jo segueixo de puta mare... la calor però és insuportable... Siroco....
La setmana que ve, el pis ja ha d'estar llest, amb internet i tota la pesca. és l'ultim que em falta per començar a pencar. Tinc tantes ganes...
Ja m'he estrenat a la ràdio... Tothom em diu que ho he fet bé... però clar, estan sol i tant lluny de vosaltres, qualsevol em diu la veritat.... Piano piano.
Molt petons i aprofiteu els ultims dies de vancances,
Bu

Estreno blog. Confio que aquest espai serveixi per estar una mica més a prop de tota la família, amics i companys que he deixat a casa. També tinc l'esperança que vosaltres hi participeu i m'expliqueu totes les hisòries que em predré des de Roma... Des de els partits a l'Olivera Stadium fins a les festes municipaleres... Jo també aniré explicant les mesves aventures i desventures en aquest país tant caòtic que és Itàlia.
Petons
Jordi