"Pelota al suelo"

Crec que he estat massa temps sense pensar en segons quines coses com per ara posar-me a reflexionar sobre el determinisme, l'hermenèutica i el programari. Mare meva! Feia 10 anys que no estudiava i es noten. La veritat és que el Màster m'interessa molt i estic aprenent molt, però la veritat és que m'agradaria anar més lent i poder-li dedicar més temps a cada assignatura. Alguns treballs (no ho digueu a ningú) els faig pràcticament per treure-me'ls de sobre, com quan anava al 'cole' i no entenia que aprendre pogués servir per a res. Sóc periodista freelance i l ameva feina va a temporades. Quan estic tranquil, tot ba vé, tinc temps pel Màster i fins i tot per anar a pescar. Però quan em coincideixen un parell de feines i el Màster he de fer la vertical-pont amb les orelles per no quedar-me enrera. En fi, sembla que només me queixo... i, en realitat estic molt content. És bo reflexionar de tant en tant. Anem molt de pressa i podem rendir professionalment (perquè ens han educat així) però ens costa para a pensar. Vaig tenir un director de diari que quan hi havia alguna notícia i tothom es posava nerviós deia: "Pelota al suelo". Doncs amb això estem. Continuar treballant però intentant aixecar la mirada per veure què passa al nostre entorn.

No cal ser violent

El seu error ha estat creure’s imparables i invencibles. Corrien desbocats per fer calés i no veien el risc. La sobervia. Hi havia avisos sobre el perill de la situació econòmica però estaven cegats pels diners.

El nostre error ha estat creure’ns que podríem ser com ells. Que necessitavem el cotxe últim model, el millor aire condicionat, anar de vacances a Nova York i sopar fora de casa cada dos per tres. Ens hem equivocat de classe social. Hem ballat la seva música. Perquè si nosaltres ens confonem és per dues coses: la primera perquè som imbècils i la segona perquè ens deixem enredar.

Però la crisi ha vingut per recordar-nos qui som. Ara, ells mantenen els seus privilegis i nosaltres hem recuperat les nostres misèries. Els que treballaven en precari han comprovat com n’eren de febles. Molts d’ells estan ara a l’atur. El cotxe s’ha hagut de malvendre i aquestes vacances tocarà Càmping. Ells no. Fins i tot des de l’Estat s’han donat més diners als bancs per recuperar la situació econòmica. Perquè està clar: si els bancs no ens deixen els calés, nosaltres no ens hipotequem com a capullos que som. En un parell d’anys, la crisi acabarà. Tornarem a creure que som com ells. Que ens cal comprar, que ho paga el banc, és gratis! Des d’aquest modest blog, proposo que lluitem. Llançar còktels molotov contra els bancs és il·legal, deixem-ho estar doncs. Però podem fotre els calés en una banca ètica. N’hi ha un munt. No s’anuncien però existeixen. No patrocinen la lliga de futbol però sópn tan solvents com les altres. Deixem de donar calés i poder als que ens han condemnat, als que fan autopistes amb els nostres calés per després cobrar-nos els peatges; als que especulen als nostres barris per després donar-nos un crèdit per comprar una casa; als que investiguen per fer armes noves i matar gent. No cal violència. No cal anar a manifestacions, ni signar peticions. Només cal canviar de lloc la pasta. Ets responsable del que fan amb els teus diners. Capullo!

Patriotes

Pitjor no ho podien haver fet. Tallar l'himne d'Espanya perquè no se sentís com bascos i catalans el xiulaven ha estat un error bestial, per als seus interessos, està clar. Jejejeje. I és que quan el nacionalisme espanyol es posa serio fa riure. Recordo el cas més brillant, amb l'esquiador "Juanito Muelheg". El periodista deia: "Juanito Muelheg ha cambiado el frankurt alemán por el chorizo español y le ha sentado muy bien. El deportista español ya ha ganado...". Al final va resultar que el paio, entre chorizito y chorizito, es fotia algunes ratlles per anar més ràpid i que la federació alemana l'havia fotut fora per yonki. Realment els nacionalismes fan riure. També el català, però com que és el nostre, no el veiem tant. Jo, per això, sóc independentista i prou. Per cert, el periodista de TV3 que retransmetia el partit des del terreny de joc va dir que el públic estava xiulant "aquest moment protocolari" enlloc de dir que xiulaven l'himne d'España. Collons! Ni a Catalunya ho podem dir?

Inútils i terroristes

També s'ha de treure el cinturó. Buidi's les butxaques. ¿Dins d'aquesta maleta hi ha un portàtil? Tregui'l i posi'l dins d'una altra gaveta, si us plau. La jaqueta també, si us plau. ¿Em deixa veure el bitllet d'avió? I el DNI? ¿Porta líquids? Molt bé, ja pot passar.
Meeeeeeeeeeec.
Torni enrera, si us plau. Tregui's les sabates i posi-les a la cinta. Gràcies. Ara sí, perfecte.
És per la seva seguretat.

I una merda.
És per la vostra ineficiència. És perquè sou una colla d'inútils. Si per protegir-nos ens heu de tractar a tots com si fossim terroristes, vol dir que heu fracassat. Vol dir que estem en guerra, encara que no tinguem molt clar amb qui. ¿Però qui ens hi ha posat en aquesta guerra? Tots som terroristes perquè vosaltres sou uns inútils. Però s'ha de reconéixer que teniu sentit de l'humor. El tema dels líquids és boníssim! Estic segur que d'aquí uns anys, quan es desclassifiquin alguns documents secrets, descobrirem que amb els líquids no es poden fer bombes. Que tot era una broma. Però la paranoia dels líquids augmenta la por dels ciutadans. Ens espanta encara més. I com més gran és el perill, més necessitat tenim de les institucions i de totes les policies... encara que de tant en tant se'ls hi escapi algun mastegot. Cal que ens protegiu, perquè hi ha gent molt dolenta. Millor proteguiu-nos dels vostres errors, inútils.

Arrivederci Roma

Vamos que nos vamos... el Treski ja està preparat i la Harley també. Jo, no ho sé. Però ja no hi ha marxa enrera... Dissabte tornem cap a Barcelona. Hi estarem una setmaneta. El temps just per veure la família, a alguns amics, donar una lliçó de futbol a la Font, i de portar el treski a fer una revisió al veterinari i a la Harley al taller mecànic. Després marxarem cap al sud. Algú sap on està Almeria? Pues nos vamos pallá! És la ciutat més càlida d'Europa, per no parlar del pejcaíto. Però no marxo pel Sol. Foto el camp perquè he conegut una morenaza... i val la pena apostar per ella. Perdo la feina... està clar. Però ja he decidit que en trobaré una altra. I punto pelota.
Alguns de vosaltres, els més empanats, no heu vingut a veure'm a Roma!!! Us heu perdut molt... sobretot perquè tinc un complexe de guia turístic que no sé d'on cony m'ha sortit... i perquè conec uns quants restaurants bons... però bueno, ara haureu de venir al sud. I així us perdono. L'experiència italiana ha estat molt bona i estic segur que l'andalusa també serà molt important. Espero veure'us a Barcelona... però tindré poc temps. Dissabte 14 marxo... per tant, divendres haurem de fer una festa... o millor dijous i divendres... no sé com ho faré per organitzar-ho... bueno, ja hi pensarem. Petons companys!!!

El Jueves

Com pot ser el plural de la paraula "jueva" sigui també el nom d'una famosa revista satírica barcelonina? És casualitat o forma part d'un complot masònic? Fa dies que li dono voltes...

Mirar enrera

Diuen els psicòlegs que quan som adolescents patim una important alteració de valors. La família deixa de ser sagrada i passa a ser una mena de llast, que cada cop pesa més i amb el qual cal trencar. És moment de ser rebel i de voler ser lliure. Els amics, al contrari que la família, es converteixen en el més important. Recordo aquella etapa: no hi havia cançó que m'agradés si no agradava també als amics... no hi havia noia que m'enamorés si no la coneixien de seguida els amics... Recordo que les primeres nòvies s'emprenyàven amb els amics i et deien "no tens personalitat"... jo no ho entenia... Ara sí. Quina personalitat ni quines òsties! Tenien gelos! Volien ser elles el més important. Però, ja ho diuen els psicòlegs, en aquella edat, el més important són els amics. No la parella. Però això també canvia. Tot torna a canviar. Poc a poc, els pares tornen a apropar-se però deixen de ser pares. Ja no són més forts que nosaltres. Recordo el dia en què vaig veure que físicament era més fort que el meu pare. Sens dubte començava una nova etapa. I en aquesta fase de reconciliació familiar, és quan els amics comencen a allunyar-se. Troben parella o no, però s'allunyen. La relació es limita a explicar-se les coses més banals de la vida humana... el temps, el futbol, el cotxe i aquestes parides. Les coses que d'adolsecent no coneixies. En aquesta etapa cobren importància la parella i la feina. Per qui les tingui. I, poc a poc, es va fent la família. Una de nova. Tot torna a canviar. Pocs valors t'acompanyen per sempre. Cada dia és el moment de mirar enrera per compendre qui som. Només així es perd la por per anar endavant. Per còrrer.